M'he sublimat

Ahir vespre, sorpresa. Avui, resaca i realisme. Coses que fa una dotzena d'hores semblaven complicades ara són més complicades, destructives i increiblement atractives. Costa escriure. Intent recomposar peces des mosaic de sa nit d'ahir, del que va passar, les vaig col·locant amb cura i fins i tot així resulta dificilissim. Sa necessitat de recomposició no és deguda a nes tequila, sinó a un cúmul de fets reveladors i nous.

Més o menys va anar així... Avança es vespre, tot està bé, normal. Arriba un punt crític en es que fas alguna cosa, sa cosa que marcarà un abans i un després, molt definits. Fas "sa cosa", en questió de segons tot canvia. Sense saber-ho realment, així s'inicia un efecte dominó d'una dimenssió tal que aconsegueix regirar-me sa vida. Que te regirin sa vida està bé, perque suposa un canvi i un canvi sempre pot ser a millor. Però per experiència, un canvi pot ser complicat, vull dir, no tot és "va ara canviarem això", no. És molt més complicat, hi ha factors externs a tu i jo. Falta sebre com d'importants són aquests factors.

Indefinidament

S'inici. Continua. Ara camin per aceres més amples que de costum, me trop amb gent més lliure que de costum, hola i adéu. Tot això pot deixar d'importar si sa teva acera s'estreny, "la senda estrecha, inevitable el choque". Però avançar es pot fer difícil, i es complica, retrocedir per jo mai ha estat una opció a tenir en compte. Dons avançar; quan avances per camins tan estrets com aquest i de forma tan frenètica i incontrolable es fàcil tocar els costats. I es costats no solen ser llisos. Vas adelantant camí però vas deixant part de tu mateix als abruptes i poc amables límits des camí. D'un pot arribar a quedar poc, desde es moment que veus es final des camí tot canvia, canvies tu i canvii jo. Es final des camí en aquest cas no és enpotrar-te dins una caixa de fusta de cirerer, és més real. És allò que se m'apareix just abans d'obrir es ulls a les 7'42 i allò què ocupa un percentatge preocupant des meu subconscient. Un desitg molt difícilment controlable, una passió què crec que mai havia esnifat.

Un 17 de Juliol. Calor i ventilador.

Amb aquests dos personatjes me trob ara mateix, companyia oposada, un pretèn anular s'altre tal si juguessin a colque joc. Tot i ser estiu, costa abandonar es maldecaps (saben quan no se vol que n'hi hagui i compereixen llavors), tot per cupa d'un futur, es meu, què està ara mateix com un equilibrista enfilat a sa corda fluixa, a s'elàstic de ses galletes Maria des dematins. No sé massa bé què pretèn s'homo de ses altures; no pot anar cap enrrera, no sembla que sapi com anar cap envant, i quedar-se allà enmitg no és factible, si cau no ho conta que el món no és gelatina.

Això és lo avorrit per un qui n'és aliè, però a jo m'ocupa i me preocupa. Xerrar d'altres coses ara no me surt, però això no deixa de ser un Inici, un de tots.



P