Indefinidament

S'inici. Continua. Ara camin per aceres més amples que de costum, me trop amb gent més lliure que de costum, hola i adéu. Tot això pot deixar d'importar si sa teva acera s'estreny, "la senda estrecha, inevitable el choque". Però avançar es pot fer difícil, i es complica, retrocedir per jo mai ha estat una opció a tenir en compte. Dons avançar; quan avances per camins tan estrets com aquest i de forma tan frenètica i incontrolable es fàcil tocar els costats. I es costats no solen ser llisos. Vas adelantant camí però vas deixant part de tu mateix als abruptes i poc amables límits des camí. D'un pot arribar a quedar poc, desde es moment que veus es final des camí tot canvia, canvies tu i canvii jo. Es final des camí en aquest cas no és enpotrar-te dins una caixa de fusta de cirerer, és més real. És allò que se m'apareix just abans d'obrir es ulls a les 7'42 i allò què ocupa un percentatge preocupant des meu subconscient. Un desitg molt difícilment controlable, una passió què crec que mai havia esnifat.